Dilluns 4 de novembre de 2013

"La inclusió és un procés sense fi que cerca maneres més eficaces de respondre a la diversitat present en l'alumnat."

L'atenció a la diversitat és un tema molt extens i pot arribar a plantejar veritables problemes. És molt important que estiguem preparats per afrontar qualsevol tipus de diversitat. El cas més típic d'atenció a la diversitat i que pot generar moltes disputes són els diferents nivells que poden tenir alumnes d'un mateix curs. És bona la separació per nivells? És bo fer repetir o passar de curs a un alumne? Són adequats els currículums adaptats? La meva opinió és que cada alumne és un món i que ha de rebre l'atenció que és mereix, evidentment un sol professor davant vint-i-cinc o trenta alumnes pot tenir serioses dificultats per atendre correctament a cada un dels seus alumnes. Per això hi ha certes eines i certs processos que es poden dur a terme per ajudar a desenvolupar aquesta tasca. 

Dimecres 30 d'octubre de 2013

A la sessió d'avui hem parlat dels programes de qualificació professional inical (PQPI). M'agradaria aprofundir sobre aquest tema, no concretament sobre aquests estudis, destinats a alumnes que no han aconseguit el títol d'ESO, si no més aviat de l'organització del sistema educatiu en general. Penso que és molt bo que existeixin estudis d'aquesta tipologia així com els estudis de grau mig i grau superior. Tothom, absolutament tothom té dret a rebre formació adequada i a l'alçada de les seves expectatives. Amb això no estic menyspreant cap ofici, ni estic suposant que és millor arribar a la universitat que ser fuster. Cadascú és lliure d'escollir la seva opció i ha de poder fer-ho, el sistema li ha de permetre. Tot i això hi ha moltes coses que l'organització del sistema permet i penso que no hauria de permetre. 

Penso que no és just ni lògic que una persona que decideix no acabar l'ESO però a partir d'altres vies com els PQPI tingui la oportunitat d'arribar a la universitat de la mateixa manera que ho fa un altre alumne a partir del batxillerat. Si una persona no és bona estudiant, el que sigui, que no estudii. Se que molta gent no compartirà la meva opinió, però penso que no tothom ha de poder arribar a la universitat. No m'agradaria que se'm mal interpreti. Qui val, te ganes d'aprendre, inquietuds i passió per una cosa que s'hi dediqui amb el seu màxim potencial. Aquesta persona ha de poder anar a la universitat i el sistema li ha de facilitar. Però qui no val, no ha de poder arribar-hi, sigui per la via que sigui. Penso que actualment a la universitat hi ha molta gent que hi està estudiant perquè "és el que toca", perquè "ho fa tothom" o perquè "els pares m'obliguen". Entre aquests perquès, molts altres que en la meva opinió no tenen cap mena de sentit. Soc conscient que és un tema delicat, però al que em refereixo és que em sembla genial que hi hagi programes com els PQPI per gent que te clar que estudiar no es lo seu, però no em semblen tant bé com a vies alternatives, encara que més llargues, més fàcils, per tenir accés a la universitat.

Se'm podria retreure com a argument en contra la meva opinió que molts "genis" com Einstein o Edison, i un gran número de premis Nobel, no van ser mai bons estudiants, inclús fracàs escolar. El que penso jo sobre això és que si una persona és bona amb una cosa i sent el desig irreprimible d'investigar sobre allò, de saber-ne més, bàsicament d'aprendre, ja trobarà la manera. 

Dilluns 28 d'octubre de 2013

La sessió d'avui ha estat molt interessant. La integració social i sobretot a l'escola és un tema que es viu dia a dia, molt important i que no es pot deixar de banda. Sovint quan parlem d'integració el primer que ens ve al cap és la paraula "problemàtica". La veritat és que no ens podem enganyar, nens i nenes estrangers, nens i nenes amb baix rendiment acadèmic o amb problemes físics i/o psicològics van lligats amb la paraula problemàtica. Personalment penso que la problemàtica està precisament en què relacionem aquests dos conceptes quan no hauria de ser així. En quant al tema de les aules d'acollida, penso que són una bona eina de suport cap als professors i un molt bon mètode d'integració per als nens i nenes estrangers. Es podria pensar que és al contrari, que se'ls esta separant dels seus companys de la resta de professors i classes, però no és així. Per posar un exemple molt clar, si jo ara mateix pels motiu que sigui hagués de marxar a la Xina, i de bones a primeres hagués de fer tot el que fan nens i nenes que porten allà vivint tota la vida, primer que no entendria res, segon que no em podria relacionar i tercer que el meu rendiment acadèmic baixaria. Tot això em conduiria a un estat de pessimisme i rebuig cap a la cultura xinesa que no em permetria avançar. Crec que és molt necessari que al principi d'un canvi de cultura es mantingui un periòde d'acollida. Invertir o sembrar per després recollir. No els estem fent anar enrere, estem intentant que es mantinguin perque així puguin seguir endavant. 

Dilluns 21 d'Octubre de 2013

Avui a classe hem treballat sobre l'article de Tonucci treballat a la sessió anterior. Hem dividit la classe en dos grups, el primer grup havia de trobar aspectes negatius del model constructiu i el segon havia de trobar aspectes positius del model transmissiu. Jo em situava al segon grup. Primer hem repartit les tasques i els rols per treballar en grup; he fet de secretaria apuntant tot allò que s'anava comentant. De tot el debat i exposició dels nostres arguments positius del model transmissiu en puc extreure una idea general i conclusiva: res portat a l'extrem pot ser mai positiu, sempre que es faci amb moderació i amb lògica i coherència, moltes de les propostes del model transmissiu hem vist, no eren dolentes del tot. No obstant, he de dir que ens ha costat molt trobar coses bones a un model basat en la transmissió de coneixements. El debat final ha estat molt interessant, la gent molt participativa i penso que és molt bo parlar sobre aquests temes tant obertament ja que han sortit a la llum qüestions que probablement molts de nosaltres ens plantejàvem però no comentàvem en veu alta.

Dimecres 16 d'octubre de 2013

A la classe d'avui s'ha parlat i reflexionat sobre l'article de Tonucci: Ensenyar o aprendre?. Aquest bàsicament ens parla sobre els dos grans models que com a mestres haurem de decidir adoptar, sempre raonant amb arguments sòlids i coherents. Tots sabem que si bé encara no hem fet un canvi del tot, podria dir-se que estem en una fase de transició: d'un model transmissiu a un model constructiu. Dic que el canvi no s'ha produït del tot ja que, perque l'escola trobi una nova identitat, alternativa, constructiva, abans haurà d'aprendre a deixar de banda les indicacions de la nostra societat o esperar a que aquesta canvii en un sentit global. Penso que la creativitat i la insipiració d'alguns, pocs, professors, que l'existència de projectes educatius alternatius al model transmissiu són encara molt limitats i ens fa falta temps per adaptar-nos. Més ben dit, més que temps per adaptar-nos, fa falta temps per canviar de mentalitat, canviar de generacions de mestres. Estic segura que al arribar totes les generacions i promocions que actualment i ja fa uns anys estem estudiant educació intentarem amb totes les nostres forçes promoure un model constructiu i no pas transmissiu. Ara bé, fa falta temps. És molt complicat fer canviar de mentalitat, de mètodes, de valors i actituds a mestres i professors que porten anys fent el mateix; deixant de banda que a ells se'ls va ensenyar amb els mateixos mètodes i van aprendre amb els mateixos mètodes. Aleshores, imagino que ells es pregunten: per que canviar una cosa que ja funciona? Nosaltres contestem: si aquest algo que ja funciona pot funcionar millor, endavant! 

A diferència del model transmissiu, el qual considera que el nen no sap res i va a l'escola a que el mestre li ensenyi, el model constructiu admet i reconeix que el nen sap moltes coses i que el que fa a l'escola és reflexionar sobre allò que sap, ordenar-ho en esquemes de coneixement, aprofundir-los i enriquir-los. Dic això per que sempre m'ha fascinat molt la idea de que els nens i nenes des de ben petits saben molt més del que ens pensem, només hem de saber trobar la manera d'esbrinar tot el què saben i encara quedarem més parats. Els nens són nens, no rucs. Hi ha molta gent, i quan dic gent dic pares i mares, que no ho saben això, fent comentaris i mostrant actituds molt negatives per als seus fills tot excusant-se: "No passa res, són nens". Per això,valoro molt positivament el model constructiu en aquest sentit. 

 

Dilluns 14 d’Octubre de 2013

Avui a classe hem parlat de les lleis educatives, concretament de la Llei  Orgànica per a la Millora de la Calitat Educativa o LOMCE. A arrel d’aquesta sessió ha sorgit una tasca que haig de confessar, m’ha hagradat molt de fer. Si bé tenia una idea general sobre els canvis que comportarà la LOMCE en el nostre sistema educatiu actual, no tenia idea de molts aspectes més concrets dels quals no es parla a les notícies i que la majoria de la gent desconeix. Penso que la LOMCE en general és dolenta, té moltes coses negatives que no aporten cap millora a la qualitat educativa acutual si no que més aviat comportarà fer un pas enrere. No obstant, llegint alguns debats i parlant-ne amb els meus pares, he arribat a la conclusió que també aporta certes coses bones. 

Penso que el funcionariat ha fet molt mal al nostre sistema educatiu; aquesta llei no elimina el funcionariat però si que empren el camí cap a un model de les escoles més similar al empresarial, i no vull que se’m malinterpreti ja que amb això no vull dir que estigui d’acord amb la privatització de l’educació. L’educació ha de ser pública i per a tothom. Al que vull fer referència és al fet que a partir de la LOMCE els directors i directores presentaran un projecte educatiu per al centre que ells vulguin dirigir, el qual serà aprovat per un consell. En aquest projecte el director hi determinarà els perfils de mestres i professionals de l’educació que requerirà la seva escola, i a través d’una borsa de treball si el teu perfil cumpleix el de una determinada escola hi podràs treballar. Segurament al principi costi adaptar-se, però penso que això fomenta la formació continua i la renovació de la frmació dels mestres, fomenta que estiguem actius i que ens interessem en aprendre continuament i que els llocs de treball siguin per qui més se’ls mereix i no perqui fa 40 anys va aprovar unes oposicions i això li assegura feina fixa per a tota la vida independentment del que i com enseni. 

En general penso que això si que provocarà una millora de la qualitat de l’educació i és bo perque amb aquest sistema la gent amb bones competències serà la que formarà i educarà als nostres nens i nenes. Tot i això, reitero la meva opinió sobre que de forma general la LOMCE no aporta cap millora significativa en el nostre sistema educatiu, sino que més aviat significarà fer un pas enrere. 

        

Dilluns 7 d’ Octubre de 2013

Avui hem tractat el tema de les cultures institucionals, dit d’una altre manera, de com funciona una escola a nivell institucional. Quins són els processos i passos que es porten a terme per tirar endavant una escola. Per a mi, queda molt clar que el tipus de cultura institucional en una es cola es basa en una qüestió de concertació. Penso que és l’entremig entre el de qüestions familiars i el de qüestions de papereig. Es concebut com un organitzador institucional que busca la negociació i la participació per sobre de tot. No reprimeix ni cedeix massa, busca un canal formal en lo acadèmic però sense desconèixer el canal informal. La seva dimensió central es la pedagògica i didàctica, al contrari de la familiar que no es defineix per cap i la del papereig que centra la seva atenció en les qüestions administratives.

Dilluns 30 de Setembre de 2013

A la classe d’avui s’ha parlat de l’elaboració d’un Projecte Educatiu de Centre. La meva opinió és que és una feina molt laboriosa i complicada de realitzar correctament. S’han de tenir en compte tots els factors que influiràn d’alguna manera a la comunitat educativa des dels reucrsos materials a l’entorn social, passant per l’establiment de les relacions entre els membres de la comunitat educativa i els plantejaments i prioritats educatives i metodològiques. La nostra feina consistirà en crear una escola, plantejant amb molta coherència tots els punts que ha d’incloure el PEC. Personalment m’agrada molt la idea de pensar que el PEC és l’anima d’una escola, és allò que la configura, allò que la defineix. Tots els valors que fomenta, els ideals i la manera de pensar. També penso que és una eina molt útil alhora de, per exemple, decidir a quina escola portarem els nostres fills algun dia. No ha de ser l’únic criteri, però si és un dels més importants.

Dimecres 25 de Setembre de 2013

Avui hem exposat els murals que vam començar la classe anterior i vam acabar a casa. Una classe molt enriquidora i dinàmica. Les preguntes a respondre a partir dels murals no eren senzilles, per exemple: quines peculiaritats defineixen a una institució educativa o com explicariem què és una escola. Les respostes han estat molt variades, degut a la llibertat i marge de maniobra que ens donava la professora a l’hora de poder utilitzar qualsevol tipus de diari, revista i cartulina. El nostre mural està compost de quatre cartulines, cada una d’un color diferent i cada una d’elles vol contestar a cada una de les preguntes plantejades. Aquí penjo la fotografia del nostre mural:

Dilluns 23 de Setembre de 2013

Primera classe de l’assignatura. Hem redactat una carta per enviar suposadament a un alienígena que no sap què és una escola, què s’hi fa i perquè. La veritat és que amb el temps i l’espai que se’ns ha permès per escriure la carta m’he deixat mil coses per explicar. Tampoc sabia per on començar: la organizació, el què, el com, el perquè... Al final penso que me n’he ensortit prou bé fent un resum molt acurat sobre l’escola en general. Estic segura que un alienígena de veritat ho entendria.

La activitat l’he trobat molt interessant; des del moment en que per escriure sobre un concepte tant global i específic alhora hem de tenir nosaltres mateixos molt clares totes les idees del que representen una escola, hem de saber explicar-ho amb detall i amb sentit i coherència, doncs és i serà el nosetre objecte d’estudi i treball. Voler explicar alguna cosa a algú, el qual no en te cap coneixement previ, fa que nosaltres com a emisors haguem de tenir molt clars els conceptes que volem explicar.

Després d’això hem sortit al jardí a acabar la classe. Encara fa bon temps i a fora s’està molt bé. L’activitat que hem portat a terme ha estat buscar en revistes i diaris imatges i paraules per representar diferents idees i posteriorment fer un mural. Està molt bé que poguem fer classe de formes diferents, sempre i quant es sàpiga mantenir l’ordre i es pugui seguir treballant.

Presentació de l'assignatura

El primer dia de classe i de curs ha estat un bon dia. La presentació tant de la professora com de l’assignatura m’ha encantat. És la primera vegada que un professor es presenta tant en l’àmbit personal com professional com ho ha fet la Susana i m’ha agradat molt. Mentre feia la presentació no podia parar de pensar que si algun dia havia de fer una presentació com aquesta ho faria així també. En realitat al arribar i entrar a l’aula no sabia exactament en què consistiria l’assignatura, però a mesura que la Susana anava parlant i explicant la seva trajectòria amb aquella passió ja no m’importava massa. Penso que la manera d’explicar, les ganes i la inquietud del professor o professora que mostra són essencials, així el contingut esdevé algo secundari, fent que l'aprenentatge flueixi i no sigui cap càrrega feixuga. De la primera classe en podria treure doncs una conclusió: si estimes allò que ensenyes, faràs que els teus alumnes aprenguin a estimar-ho també, i per tant, ho aprendràn.