kjh

una mà d'idees

Dilluns 4 de novembre de 2013

"La inclusió és un procés sense fi que cerca maneres més eficaces de respondre a la diversitat present en l'alumnat."

L'atenció a la diversitat és un tema molt extens i pot arribar a plantejar veritables problemes. És molt important que estiguem preparats per afrontar qualsevol tipus de diversitat. El cas més típic d'atenció a la diversitat i que pot generar moltes disputes són els diferents nivells que poden tenir alumnes d'un mateix curs. És bona la separació per nivells? És bo fer repetir o passar de curs a un alumne? Són adequats els currículums adaptats? La meva opinió és que cada alumne és un món i que ha de rebre l'atenció que és mereix, evidentment un sol professor davant vint-i-cinc o trenta alumnes pot tenir serioses dificultats per atendre correctament a cada un dels seus alumnes. Per això hi ha certes eines i certs processos que es poden dur a terme per ajudar a desenvolupar aquesta tasca. 

Dimecres 30 d'octubre de 2013

A la sessió d'avui hem parlat dels programes de qualificació professional inical (PQPI). M'agradaria aprofundir sobre aquest tema, no concretament sobre aquests estudis, destinats a alumnes que no han aconseguit el títol d'ESO, si no més aviat de l'organització del sistema educatiu en general. Penso que és molt bo que existeixin estudis d'aquesta tipologia així com els estudis de grau mig i grau superior. Tothom, absolutament tothom té dret a rebre formació adequada i a l'alçada de les seves expectatives. Amb això no estic menyspreant cap ofici, ni estic suposant que és millor arribar a la universitat que ser fuster. Cadascú és lliure d'escollir la seva opció i ha de poder fer-ho, el sistema li ha de permetre. Tot i això hi ha moltes coses que l'organització del sistema permet i penso que no hauria de permetre. 

Penso que no és just ni lògic que una persona que decideix no acabar l'ESO però a partir d'altres vies com els PQPI tingui la oportunitat d'arribar a la universitat de la mateixa manera que ho fa un altre alumne a partir del batxillerat. Si una persona no és bona estudiant, el que sigui, que no estudii. Se que molta gent no compartirà la meva opinió, però penso que no tothom ha de poder arribar a la universitat. No m'agradaria que se'm mal interpreti. Qui val, te ganes d'aprendre, inquietuds i passió per una cosa que s'hi dediqui amb el seu màxim potencial. Aquesta persona ha de poder anar a la universitat i el sistema li ha de facilitar. Però qui no val, no ha de poder arribar-hi, sigui per la via que sigui. Penso que actualment a la universitat hi ha molta gent que hi està estudiant perquè "és el que toca", perquè "ho fa tothom" o perquè "els pares m'obliguen". Entre aquests perquès, molts altres que en la meva opinió no tenen cap mena de sentit. Soc conscient que és un tema delicat, però al que em refereixo és que em sembla genial que hi hagi programes com els PQPI per gent que te clar que estudiar no es lo seu, però no em semblen tant bé com a vies alternatives, encara que més llargues, més fàcils, per tenir accés a la universitat.

Se'm podria retreure com a argument en contra la meva opinió que molts "genis" com Einstein o Edison, i un gran número de premis Nobel, no van ser mai bons estudiants, inclús fracàs escolar. El que penso jo sobre això és que si una persona és bona amb una cosa i sent el desig irreprimible d'investigar sobre allò, de saber-ne més, bàsicament d'aprendre, ja trobarà la manera. 

Dilluns 28 d'octubre de 2013

La sessió d'avui ha estat molt interessant. La integració social i sobretot a l'escola és un tema que es viu dia a dia, molt important i que no es pot deixar de banda. Sovint quan parlem d'integració el primer que ens ve al cap és la paraula "problemàtica". La veritat és que no ens podem enganyar, nens i nenes estrangers, nens i nenes amb baix rendiment acadèmic o amb problemes físics i/o psicològics van lligats amb la paraula problemàtica. Personalment penso que la problemàtica està precisament en què relacionem aquests dos conceptes quan no hauria de ser així. En quant al tema de les aules d'acollida, penso que són una bona eina de suport cap als professors i un molt bon mètode d'integració per als nens i nenes estrangers. Es podria pensar que és al contrari, que se'ls esta separant dels seus companys de la resta de professors i classes, però no és així. Per posar un exemple molt clar, si jo ara mateix pels motiu que sigui hagués de marxar a la Xina, i de bones a primeres hagués de fer tot el que fan nens i nenes que porten allà vivint tota la vida, primer que no entendria res, segon que no em podria relacionar i tercer que el meu rendiment acadèmic baixaria. Tot això em conduiria a un estat de pessimisme i rebuig cap a la cultura xinesa que no em permetria avançar. Crec que és molt necessari que al principi d'un canvi de cultura es mantingui un periòde d'acollida. Invertir o sembrar per després recollir. No els estem fent anar enrere, estem intentant que es mantinguin perque així puguin seguir endavant. 

Dilluns 21 d'Octubre de 2013

Avui a classe hem treballat sobre l'article de Tonucci treballat a la sessió anterior. Hem dividit la classe en dos grups, el primer grup havia de trobar aspectes negatius del model constructiu i el segon havia de trobar aspectes positius del model transmissiu. Jo em situava al segon grup. Primer hem repartit les tasques i els rols per treballar en grup; he fet de secretaria apuntant tot allò que s'anava comentant. De tot el debat i exposició dels nostres arguments positius del model transmissiu en puc extreure una idea general i conclusiva: res portat a l'extrem pot ser mai positiu, sempre que es faci amb moderació i amb lògica i coherència, moltes de les propostes del model transmissiu hem vist, no eren dolentes del tot. No obstant, he de dir que ens ha costat molt trobar coses bones a un model basat en la transmissió de coneixements. El debat final ha estat molt interessant, la gent molt participativa i penso que és molt bo parlar sobre aquests temes tant obertament ja que han sortit a la llum qüestions que probablement molts de nosaltres ens plantejàvem però no comentàvem en veu alta.

Dimecres 16 d'octubre de 2013

A la classe d'avui s'ha parlat i reflexionat sobre l'article de Tonucci: Ensenyar o aprendre?. Aquest bàsicament ens parla sobre els dos grans models que com a mestres haurem de decidir adoptar, sempre raonant amb arguments sòlids i coherents. Tots sabem que si bé encara no hem fet un canvi del tot, podria dir-se que estem en una fase de transició: d'un model transmissiu a un model constructiu. Dic que el canvi no s'ha produït del tot ja que, perque l'escola trobi una nova identitat, alternativa, constructiva, abans haurà d'aprendre a deixar de banda les indicacions de la nostra societat o esperar a que aquesta canvii en un sentit global. Penso que la creativitat i la insipiració d'alguns, pocs, professors, que l'existència de projectes educatius alternatius al model transmissiu són encara molt limitats i ens fa falta temps per adaptar-nos. Més ben dit, més que temps per adaptar-nos, fa falta temps per canviar de mentalitat, canviar de generacions de mestres. Estic segura que al arribar totes les generacions i promocions que actualment i ja fa uns anys estem estudiant educació intentarem amb totes les nostres forçes promoure un model constructiu i no pas transmissiu. Ara bé, fa falta temps. És molt complicat fer canviar de mentalitat, de mètodes, de valors i actituds a mestres i professors que porten anys fent el mateix; deixant de banda que a ells se'ls va ensenyar amb els mateixos mètodes i van aprendre amb els mateixos mètodes. Aleshores, imagino que ells es pregunten: per que canviar una cosa que ja funciona? Nosaltres contestem: si aquest algo que ja funciona pot funcionar millor, endavant! 

A diferència del model transmissiu, el qual considera que el nen no sap res i va a l'escola a que el mestre li ensenyi, el model constructiu admet i reconeix que el nen sap moltes coses i que el que fa a l'escola és reflexionar sobre allò que sap, ordenar-ho en esquemes de coneixement, aprofundir-los i enriquir-los. Dic això per que sempre m'ha fascinat molt la idea de que els nens i nenes des de ben petits saben molt més del que ens pensem, només hem de saber trobar la manera d'esbrinar tot el què saben i encara quedarem més parats. Els nens són nens, no rucs. Hi ha molta gent, i quan dic gent dic pares i mares, que no ho saben això, fent comentaris i mostrant actituds molt negatives per als seus fills tot excusant-se: "No passa res, són nens". Per això,valoro molt positivament el model constructiu en aquest sentit.